LA SOLITUD
La solitud l’envoltava, el silenci l’embolcallava en un pesarós espai buit, ombrívol i polsós. Ajagut, mirant el món desfilar davant seu, recordava moments dolços a la vora del foc. Un temps ja llunyà. Quan l’abandó encara no havia ferit el seu orgull i el fred no s’havia instal·lat al moll dels seus ossos. Quan les rialles l’acaronaven cada dia portant-lo a un paradís de sensacions.
El vidre brut i descuidat, lluïa cartells diversos, en un escenari pobre que s’emportava l’ànima a l’oblit. Com en un teatre antic, amb la penombra darrere les cortines. La realitat omnipresent rere els missatges de “solidaritat” i “es ven” era feixuga, lenta, i s’esmunyia lentament dins d’un cor traït i vell, que malgrat tot, encerclava encara, un bri d’esperança en la seva mirada.
En aquell estany de pensaments i vivències antigues, recordava altres cartells, altres desitjos de bona voluntat, que havia vist sovint a casa del veterinari. “Ell no ho faria”. Però maluradament ho va fer.
Eutrapèlia ens mostra la porta del jardí japonès de Huntington a Los Àngeles.
