Una sortida digna primer fou una cançó de Jesús Fusté, inclosa al seu primer disc, i que us
convido a escoltar. Després vaig adopar-lo com a títol del meu llibre editat per
Cossetània el 2009, un recull de relats breus amb la mort com a fil conductor, vista amb humor i tendresa.
A l’acte de presentació del llibre a
Tarragona, el març de 2010, l’Helena i el Jordi, un parell de membres del grup teatral TEBAC (Teatre Estable del Baix Camp), col·laben amb la lectura dramatitzada d’algun dels contes, en un acte amb què van donar inici a l’any de celebració del 30è aniversari de la fundació de la companyia.
I arran de les bones sensacions sorgides d’aquesta col·laboració, neix el repte de fer-ne un espectacle teatral. Ta txan!!! Serà possible?
Els envio una selecció dels contes que crec que poden ser més fàcilment dramatitzats, i en una reunió al seu local d’assaig a Reus cronometrem els rellotges, posem fil a l’agulla, vaja.
Durant l’hivern de 2010 versiono els contes per a dramatitzar-lo millor, converteixo algun personatge en dos, pobre, i el meu estil amb manca habitual de diàleg s’ha de girar com un mitjó. Al començament em costa fer aquest exercici, però li vaig agafant la mida.
Per fi, després d’una representació d’algun dels contes als
carrers de Reus, que no puc presenciar per problemes d’agenda, arriba l’estrena de l’espectacle, ni més ni menys que al meu poble, el 9 de juliol de 2011, durant la 4ª Jornada Literària de Cornudella de Montsant, al vell local de l’Íntim de fusta adolorida pel pas dels anys.
Dies abans, molt atenta, em truca l’Helena per a vacunar-me. M’explica que treballen l’espectacle com un work-in-progress, és a dir, que anirà creixent a mesura que el vagin representant , i m’avisa que hi han afegit algunes cosetes de collita pròpia. No m’espanta, al contrari, els tinc plena confiança.
I la confiança no em defrauda. Al final de la Jornada Literària m’assec a primera fila, sense nervis, carregat d’il·lusió com el nen que coneix el secret dels Reis Mags i per això els estima més, i em disposo a gaudir, a ser feliç, a conèixer i reconèixer els personatges que un dia passaren per les meves mans, a descobrir com somriuen, com respiren i com, en el bon sentit de la paraula i atès el fil conductor de l’espectacle, moren.
El vestuari negre d’actors i actrius és adient; brillant el monòleg de Tossut de mena; hilarant l’adaptació de L’última batalla on un grup de jubilats atraquen una farmàcia; dinàmic el ritme amb què representen una bateria de nanocontes de gènere negre.
Moltes gràcies per fer-me viure una il·lusió, per fer-me una mica més feliç, per fer-me somriure.
Més fotos al blog d'Una sortida digna.
I per a acabar, un muntatge amb fotos i vídeos de l'espectacle Una sortida digna:
