divendres, 20 de novembre de 2009

Destins (3)

Ma mare sempre em recrimina que sóc massa tou, mentre mira amb nostàlgia el retrat del meu pare, un criminal com Déu mana. La seva ombra és molt llarga, i el llistó està massa alt, sobretot per a un bon noi com jo, a qui no li agrada molestar. Una de les normes que vaig implantar a la meva banda, com una mena de segell personal, és que cal estirar amb cura les bosses a les velletes, per tal de no fer-les caure, i que quan s'entra en una casa, no s'han de fer malbé les plantes dels jardins.

2 comentaris:

  1. Destins, no t'ho prenguis malament, però ja es veu que això no és el teu fort!

    ResponElimina
  2. Ta mare, té raó, i mira que em cau malament! (ta mare, no tu)

    ResponElimina