dijous, 3 de setembre de 2009

Jeroni i Helena

Som el Jeroni i l'Helena, una matrimoni ja molt gran que, després de tants anys de casats, ja ens queden poques il·lusions i projectes a la vida. El nostre pensament, ara, està més centrat en com passarem la resta de l'eternitat i, sobretot, on, cosa per la qual ja hem tingut les nostres disputes com, espero, coneixereu algun dia.
També ens afegim a l'agraïment a tothom que ha enviat aquestes portes tan maques.

11 comentaris:

  1. Els projectes i les il.lusions no s'han d'acabar mai , de fet sempre hem de veure PORTES OBERTES a altres coses .

    ResponElimina
  2. Per les vacances, feia dies que no entrava i quan ho vaig fer em va sorprendre veure el nom de dues persones enlloc de la referència a una porta o una sortida. M'he endut una bona sorpresa. Jo també em pensava que USD era el nick d'una sola persona i no un grup.

    ResponElimina
  3. Bé, sembla que es va clarificant tot plegat, al més pur estil de les novel·les d'Agatha Christie. En tot cas: molt de gust Jeroni i Helena :)

    ResponElimina
  4. Jeroni i Helena, jo també peno que les il·lusions no s'han d'acabar mai.

    Una abraçada a tots dos.

    I si ens voleu explicar les vostres discussions per on passareu l'etenitat serà molt interesant i encara hi ficarem cullerada i tot... que aquí als blogs tot és possible. :)

    ResponElimina
  5. Clara, Taxi, Jeroni, Helena....sou reals? vull dir sou personatges literaris o de carn i ossos? Tant si és una u altra cosa el misteri es manté...USD

    ResponElimina
  6. No perdeu la il·lusió...el que feu està molt bé.
    Mai me'n havia adonat de l'art que desprén una porta, fins ara.^-^

    ResponElimina
  7. Hola Jeroni i Helena!
    M'heu fet pensar en els pares. Malgrat els problemes que dóna el cos amb el pas dels anys, que si tensions, que si colesterols, etc, de moment (toco fusta) estan prou bé de salut. El pare va patir un càncer de còlon fa 6 anys i fa molt poc temps ja li van donar l'alta definitiva. Potser per això, per veure'ls bé, fins i tot vaig trobar graciosa la dèria del dos, de preparar-se el darrer niuet d'amor. Al principi, si he de ser sincera, no li veia la gràcia per enlloc, però un cop ho van acabar i enllestir, amb la cara de satisfacció que feien de saber on seràn, de conèixer la seva darrera llar, vaig veure que potser no va ser tant mala idea.
    Ells van escollir una llar tradicional, un sistema de nínxols de 3 plantes, per si hi ha algú de la família que al final es vulgui traslladar amb ells, i una làpida magnífica amb un gravat sobre la pedra, de la Santíssima Trinitat, que em van fer treure d'internet.

    Total..., ja han passat un parell o tres d'anys, i allí està el xaletet vora el mar i ells, que triguin molts anys en anar-hi a fer estada :)

    Encantada de llegir-vos ;)

    ResponElimina
  8. gràcies, fills meus, llegir els vostres comentaris ens anima molt. Com ja hem dit, som vells i veiem la mort de molt aprop. Tenim un panteó molt maco al poble i ara, que ja estem a punt de "disfrutar-lo" ens barallem per a veure qui ocuparà el millor lloc. ja veurem com acaba.
    Jeroni i Helena

    ResponElimina
  9. Jo encara en tinc per enviar-vos així que no tindré pressa per fer-ho...

    ResponElimina
  10. Un plaer anar coneixent-vos atots. Sembla que sou una bona colla!
    Endavant amb les portes obertes i per obrir i endavant amb els projectes que n'hi ha molt per fer!!!
    Felicitats pe el blog!!!

    ResponElimina
  11. Sense presses...que encara us queda feina!

    Una abraçada a tots dos!

    ResponElimina